El valor de la paraula
Havia quedat amb la Susan al seu àtic del barri de Sarrià Sant Gervasi de Barcelona; l’únic que sabia era que volia vendre´l i que ella venia de Londres. Mentre pujava a l’ascensor m’imaginava la típica senyora anglesa amb el seu “saló de te”. Vaig trucar a la porta i quan la va obrir la seva estètica em va sorprendre; era una noia d’uns 30 anys, rossa, amb el cos molt, però que molt tatuat i diversos pírcings pel cos. Era l’any 2.002 i la moda tatuatge/pírcing no havia arribat a Barcelona.
L’àtic tenia un aire molt bohemi i vintage, que no encaixava amb el seu estil. Vam congeniar ràpidament i vam acordar un preu real i una exclusiva. Durant la visita li vaig preguntar com era que havia comprat un pis a Barcelona.
Ella era filla “no reconeguda” d’un escriptor britànic que, a la seva mort, va testar el pis al seu favor. La seva infància va ser força complicada ja que la seva mare disposava de pocs recursos econòmics.
Després de diverses visites vam arribar a un acord amb una parella encantadora, que s’havia enamorat de l’habitatge.
Dos dies abans de signar el contracte, altres clients es van entestar a que volien el pis; jo els vaig contestar que la propietària havia donat la seva paraula i no hi havia marxa enrere. Ells insistien i insistien, van pujar l’oferta diverses vegades, obtenint la seva negativa; van arribar a pujar l’oferta 20.000 €. Llavors vaig trucar a la propietària i li vaig dir que ens havíem de veure.
-Tenim una oferta 20.000 € superior, sé que ets una dona de paraula, però no sé si el teu paraula val 20.000 €, ets tu qui ha de decidir.
-I tu que faries? – va preguntar
-No em posis en aquest compromís – vaig contestar – sé que et fa falta els diners i no et vull influenciar …
-Ja, però vull saber la teva opinió.
-Fa molts anys vaig llegir una metàfora que parla dels principis, l’ètica els valors i la paraula. Llámame romàntic, “old fashioned”, o ximple si vols, però jo recordo que en l’època dels meus avis, la PARAULA i una encaixada de mans tenien més valor que una signatura davant notari. La metàfora diu així:
Anava un portaavions de l’armada americana navegant en una nit boirosa. Al lluny va veure una petita llum i mitjançant senyals de morse amb llum li va comunicar: “Vireu 20º a babor o l’abordarem” al que la llum va contestar “Vireu 20º a estribor o m’abordarà”. El portaavions va respondre: “Sóc capità de l’armada americana! O vira 20º a babor o l’abordarem! “I la llum: “Sóc mariner de segona! O vira 20º a estribor o m’abordarà!”. Atònit l’americà va contestar: “Darrer avís! Sóc un portaavions de l’armada americana! O vira 20º a babor o l’abordarem!”, Al que la llum va contestar: “Darrer avís! Sóc un far!”. No hi va haver més missatges. El portaavions va virar 20º a estribor.
La paraula, els principis, els valors, són com fars. Si te’ls saltes te la pegues … Però depèn de tu.
Després d’un silenci que parlava per si sol em va respondre! Digues-los que NO, que la meva paraula no val ni 20 ni 30 mil euros. Vull tenir la consciència tranquil·la. Seré fidel a la meva paraula, principis i valors.
Podem canviar el món!